El proppassat dissabte 29 d’abril vam celebrar la segona edició del tast de whisky. Repetíem donada la demanda que va tenir el primer i, efectivament, l’aula de tast es va omplir. Guiats per la bartender Gina Pérez, vam fer una travessa per aquest destil·lat, tot tastant-ne nou referències Després d’una introducció general sobre el procés d’elaboració, tipologies d’alambics, cereals i barriques que no us desgranarem ara, vam passar als whiskys en qüestió.

El primer va ser el Hatozaki Blend. La destil·leria que l’elabora s’havia dedicat prèviament al sake. Aquest és whisky japonès pàl·lid, obtingut de malta i gra cultivat al Japó i amb un envelliment de 4-5 anys en barriques de bourbon i roure Mizunara. Aquest tipus de fusta és poc porosa, tot donant-li un toc tancat en nas, amb una lleugera ressonància als bolets shitake.

El segon va ser el Glendalouch Double Barrel, un single grain de tres destil·lacions  envellit en barriques de Bourbon i Jerez. Menys expressiu que l’anterior, amb un punt acaramel·lat i notes de fruits secs.

Seguidament vam passar al Redemption Bourbon, de dues destil·lacions i un mínim de dos anys d’envelliment. Recordem que les barriques pel Bourbon sempre han de ser noves. La seva composició és de tres quarts de blat de moro i un quart de sègol. S’hi aprecien les notes torrades i un final lleugerament punxant, així com bastant a vainilla.

En aquestes tres primeres referències, els whiskys van ser maridats amb crispetes i, per estrany que us pugui semblar s’hi  esqueia prou bé.

Tot seguit vam entrar a Escòcia, de la mà del Bladnoch Vinaya. En llengua sànscrita ( idioma indoeuropeu), “vinaya” vol dir “gràcies als avantpassats”. Aquest és un single malt de les Lowlands, més floral. La malta li dóna un punt picant, que combina bé amb el fet que sigui un whisky no filtrat.

El cinquè fou el Loch Lomond Original. Qualsevol tintinòleg coneixerà la referència, ja que és el que prenia el capità Haddock. La gràcia és que aquest no existia pas abans del còmic d’Hergé, i va ser posteriorment que es va crear tot fent-li homenatge. Aquest és un whisky de les Highlands, destil·lat en tres alambics diferents. No és fumat i és prou suau justament a ran d’aquest sistema. L’envelliment es fa en barriques de Bourbon.

En el cas d’aquests dos darrers, el maridatge es va fer amb formatge semi-curat.

El sisè va ser el Glen Scotia Campbelton Harbour, un single malt amb tres anys d’envelliment amb notes salines i fumades. El maridatge no podia ser més particular i escaient: salmó.

La recta final la composaven tres referències molt particulars. D’una banda, l’Islay Mist Deluxe, un blend fumat, composat en un 40% del famós Laphroaig i un 60% d’un Speyside desconegut. Sigui com sigui, un whisky agradable que demanava estona.

La vuitena referència va se el Caisteal Chamuis, un altre Islay blend, procedent de sis destil·leries diferents. Se’l troba més torbat en boca que no pas en nas, essent persistent amb un regust aromàtic.

El darrer dels Whiskys va ser l’Smokhead Singlemalt, un whisky amb una càrrega de torba de 42 PPM. Efectivament, intens, fumat i amb un punt especiat. Es va establi un joc engrescador per deduir de quines destil·leries podia ser la mescla.

Per tal de trobar un maridatge a l’alçada d’aquestes tres referències, es va optar per una xocolata negra al 70% de cacau.

No cal dir que en aquesta breu crònica s’hi perden bastants detalls, però la gràcia dels tastos és justament la presencialitat, amb el gaudi i les complicitats que s’hi estableixen. Alhora, no podem fer altra cosa que agrair a la Gina Pérez la seva conducció, d’allò més didàctica i fonamentada a la vegada.